Què es pot esperar quan s'està esperant

Sembla mentida que algunes esperes es puguin arribar a fer tan llargues i tan odioses. Sobretot quan es tracta d’una separació: de parella, una mort avisada, un exili premeditat.

Què fas, mentre esperes? Planifiques. Planifiques com serà el teu futur sense aquell algú, l’últim adéu, quant el trobaràs a faltar. L’espera en teoria hauria de servir per mentalitzar-nos, per estar preparats un cop arribi el canvi, però a vegades es fa massa llarga. Quan ja no hi ha res més a pensar, res més a dir, res més a fer. Quan només t’aixeques per veure passar els dies. I t’enfonses. T’enfonses perquè vius pel futur, per un futur que has pogut tastar –encara que només sigui amb el pensament–, que saps que és imminent i que, alhora, sembla no arribar mai. Cap món no et pertany; no ets mai del tot enlloc. Vius somniant en el futur, estancat en un tediós present que no avança, que no es mou.

Quan un pren la decisió de separar-se –de la parella, de la família, del seu país– és perquè creu que li farà bé, que suposarà una millora, que ho necessita. És difícil arribar a saber el que a un li manca o el que un vol, però pitjor és descobrir-ho i no poder-ho remediar. És per això que aquesta espera es fa tan terrible: et converteixes en mer espectador de la teva pròpia història, i no pots moure fitxa.