Solituds

Després de quasi tres dies d’estar treballant sense descans en la creació d’aquest blog, em sembla que ja puc dir que finalment ha pres forma o, com a mínim, que compleix amb les meves expectatives inicials (sobretot tenint en compte el meu desconeixement absolut sobre llenguatge informàtic i pàgines web en general).

El cas és que Open House –nom que, en principi, havia de ser provisional– no té encara una temàtica definida, ni tan sols s’escriurà en un únic idioma. És per això, en part, que no l’he volguda rebatejar.
Open House és el títol d’una obra de teatre que vaig veure a Buenos Aires ara deu fer uns cinc mesos, quan encara no era segur que me n’hi anés a estudiar. Vaig anar a parar en aquell teatre quasi per casualitat; la nòvia d’un amic hi actuava i li sobraven un parell d’invitacions, així que les vem voler aprofitar, sense tenir cap idea de què era el que anàvem a veure. Ara m’adono que han passat els dies, les setmanes, i encara no me l’he poguda treure del cap, fins al punt que he acabat identificant el seu nom amb el meu propi espai.
Open House és una obra coral, una continuació interrompuda –valgui la paradoxa– de solituds, de monòlegs, d’històries mínimes viscudes per personatges anònims, oblidats. No pretenc definir què és ni qui la forma/formem, ben al contrari, crec que per a això ja hi és el Daniel Veronese, director de l’obra, que ha sabut escollir les paraules justes i perfectes per transmetre la idea d’Open House (tant la seva com la nostra).

Espero poder tirar endavant aquest projecte, i que d’una manera o altra ens serveixi per no perdre el fil de les nostres pròpies històries mínimes, que, tot i ser mínimes, continuen sent les nostres.