The Mummy

Ho sé, ho sé. Feia un munt de setmanes que no escrivia res de collita pròpia.

No tinc perdó de Déu! Us beso els peus, oh, senyors! Us suplico que m’absolgueu de tal aberració, que m’allibereu del pecat, per pietat!

Cof-cof.

Però nois, és que resulta que els dies només tenen 24 hores, contràriament al que jo pensava, i no acabo de donar l’abast amb tot.

La veritat és que no sé ni per on començar. Vaig tenir una fugaç visita de la meva (santa) mare i el meu (beneït*) germà “mitjà” (ho poso entre cometes perquè de mitjà en té ben poc), que en realitat no va ser tan fugaç però que ens va passar volant, diria que a tots tres.

Va estar bé veure totes les diferències culturals que d’entrada els van xocar, perquè m’he adonat que amb el pas del temps un es va oblidant de les seves primeres impressions i acaba assimilant la nova realitat com si sempre hagués format part de la vella. Cal a dir, però, que les anècdotes més tronxants (l’adjectiu “divertides” no les definiria prou bé) van tenir lloc per motius més aviat lingüístics, i és que em vaig oblidar de dir-los que, a més a més del verb “coger”, també hi ha moltes altres paraules corrents que aquí tenen una forta connotació sexual. De totes maneres, no crec que hagués servit de gaire, perquè fins l’últim dia van seguir “cogiendo” tot allò que veien, hehe.

Pel que fa a la feina, continuo treballant massa hores com per poder-me dedicar gaire als estudis, però la meva idea és poder reduir-los una mica el quatrimestre que ve i posar-me les piles amb la carrera.

Des de fa un mes que estic vivint en un altre lloc. M’estic en un pis que em deixa el Casal i que està just a la porta del costat, de manera que em puc permetre el luxe de llevar-me 15 minuts abans d’entrar a treballar. I s’agraeix, sobretot tenint en compte els horaris que faig.
Com que de tant passejar-me amunt i avall amb la casa a l’esquena m’estava començant a agafar complex de cargol, hem decidit amb un amic de la uni que la setmana que ve ens posarem en marxa i buscarem un pis per compartir. Econòmicament ens surt molt millor a tots dos, i la veritat és que jo sola no tinc mai temps d’anar a mirar pisos. De moment en tenim un parell de localitzats, però suposo que acabaran quedant en res. Esperem que sigui ja el trasllat definitiu ­-o, si més no, que pugui sentir que tinc un lloc propi i no que estic fent d’okupa torracollons (i buidar les maletes, que encara les tinc mig plenes!).

Aquests últims 10 dies he estat bastant capficada en una feina extra que vaig agafar de traducció, així que m’he encarregat de fer els subtítols d’un documental que es passarà al Festival Internacional de Cine Lèsbic i Gai de Barcelona i Madrid. Ha estat bastant estressant, més que res perquè els corria molta pressa i no hi havia prou temps material per a fer-ho. La feina en si és molt maca, sobretot si et toca una bona pel·lícula (com ha estat el meu cas), i a més té l’afegit que es cobra en Euros, cosa que em va molt i molt bé.

Quant a pel·lis, lectures i altres... Poc us en puc dir. Llegir he continuat llegint força (La nit de l’oracle, Entre paréntesis, una compilació de contes russos, un parell de relats de Pushkin, etc.), però al cine hi he anat més aviat poc. Vaig poder veure Caché deu fer cosa d’un parell de mesos, i després De latir mi corazón se ha parado mentre tenia la família corrent per aquí. Només puc dir que continuo enamorant-me de les pel·lis del Haneke, i que el director que ja m’havia cautivat dos anys enrere amb Lee mis labios, ho ha tornat a fer en aquesta. De música, gràcies a un amic he descobert Clap Your Hands Say Yeah!, un grup molt recomanable que no tenia ni idea que existís fins que ell no m’ho va dir. Que sapigueu que em moro de pena, per tercer o quart any consecutiu, de no poder anar al FIB. I d’enveja en cas que hi algú de vosaltres ho faci!


To be continued...



* que no beneit!