Començaments

Un diumenge com qualsevol altre: són les vuit del vespre i tot just fa uns minuts que he acabat de netejar el menjador, després d’un dia intensiu de lectura (avui tocava semiologia) a la Plaza de Mayo i una horeta de telèfon. La brutícia està tan incrustada que obtenir alguna millora es converteix en tota una proesa, i, per més que un intenti remeiar-ho, l’olor a pixum de gat sempre aconsegueix sobreposar-se a la de netedat.

Només fa dues setmanes que vaig començar les classes, però ja tinc un munt de llibres i putucòpies per llegir –multicòpies, segons l’Urco-, algun treball per fer i els primers parcials en menys d’un mes, així que m’he posat les piles per intentar estar al dia.
El nivell és bastant més alt del que pensava, i és que es veu que el CBC (Ciclo Básico Común) es fa servir, bàsicament, com a filtre estudiantil (a més de proporcionar-te una base teòrica important). En quant a funcionalitat, doncs, vindria a ser l’equivalent a les proves d’accés que es fan a algunes universitats d’Espanya, amb la diferència que aquí dura d’un a tres anys (depenent del ritme de cadascú) i és en forma de curs universitari. De les assignatures que tinc, per ara em quedo amb semiologia teòrica –el professor de pràctiques és bastant inútil- i amb pensament científic, encara que aquesta última m’està costant una mica perquè es donen per suposats molts conceptes de física dels que jo no tinc ni idea. A economia no m’adormo de miracle, no tant per la matèria en si com pel Molt Honorable professor que l’imparteix, que escurça les classes a la meitat i ens explica les mil i una anècdotes i els mil i un acudits, rarament relacionats amb cap apartat del temari.
Pel que fa a la feina, la veritat és que poc em puc queixar. Els horaris són bastant extensius, almenys de moment, però també és gratificant i al final una cosa va per l’altra. Ja veurem si amb el temps continua sent així, perquè m’imagino que una bona sobredosi de cansament pot acabar amb la paciència i la il·lusió de qualsevol...

Una altra nova: a finals de mes he d’abandonar, sí o sí, Can Pulga. Tinc vàries alternatives, però cap seria definitiva: els del Casal m’han ofert un pis que tenen per allotjar els visitants i convidats especials que vénen a Buenos Aires temporalment (ara per Sant Jordi s’hi estarà el Manel Camp, per exemple), i que queda lliure just la primera setmana de maig; un dels catalans que treballa amb mi també em podria fer un raconet a casa seva, encara que fos només per uns dies; i, per últim, em quedaria l’opció de llogar-li a l’Alejandro la seva habitació, que em sortiria pel doble del que estic pagant ara –sense puces, això sí-.
El DNI finalment no me’l donen fins el 22 de maig, cosa que em dificulta bastant poder trobar un pis en condicions i bé de preu... Sospito, doncs, que em caldrà moooolta (més) paciència -en el tema dels tràmits i a l’Argentina en general.

Pel que en sé, el Biel creix i creix sense parar, menja molt, riu més, es passa el dia fent ganyotes i és la causa que els seus pares estiguin permanentment ullerosos, o sigui que es podria dir que tot segueix el seu curs amb normalitat.

Literatura i cine, últimament, nuls. Llegeixo molts textos de la universitat i sento algun o altre tros de pel·lícula “trucha” (cutre) que m’arriba des de l’habitació del Senyor de la Casa (per dir-ho finament), però el temps ja no em dóna per gaire més.

Com que continuo sense càmera i em sembla que hi continuaré uns mesos més, penjo algunes fotos del Casal perquè pugueu fer-vos una idea sobre com és el lloc on em passo una tercera part del dia, i, a mesura que les vagi trobant, també en posaré més del barri on visc i altres “boludeces”.

Aprofito per felicitar a l’Entrecot (Antràs, Àntrax, Uri...) i al meu fill postís (Kevin, John, Raül...), que avui es fan un any més vells -i bells, posant-me pilotera-.